El poema de J.V. Foix ens acompanya per buscar el fil que uneix el vell i el nou i ens porta a mirar i qüestionar de quina manera ens relacionem amb els fragments de realitat, arribats des del passat. Des d’aquest punt de partida podem mirar com els anem teixint des del present per configurar una memòria que ens definirà i dibuixarà el nostre futur.



Com a societat ens fonamentem en aquest relat, que hem anat edificant, per sentir-nos identificats i construir no només la nostra història, sinó per anar guiant el camí que seguirem. Les obres i els textos de la mostra ens plategen de quina manera , a partir d’aquesta narració elaborem una imatge de la nostra història que ens caracteritza i ens donarà sentit com a col·lectiu.

Des de l’exposició “Del Vell al nou / Del nou al vell”, es plantegen diverses mirades d’artistes i teòrics que ens ajudaran a dubtar de la memòria que ens ha arribat, a esborrar certeses i d’aquesta manera possibilitaran que establim un nou diàleg amb les restes de la nostra història.                                                                          

Fina Duran

La poesia cura les ferides. Fins i tot les ferides lletges de pedres que han memoritzat derrotes. Potser perquè sense imperfecció la bellesa és menys, això que anomenem “patrimoni” ha demanat sempre l’atenció dels artistes, fos quin fos el seu llenguatge. El passat és el temps per excel·lència de la poesia. La bellesa cruel de la derrota i el retrat que s’esborra... quanta filosofia contenen les pedres!

Cada cicatriu és una marca en el mapa d’una regió devastada. L’atenció de l’artista transforma i cosifica aquest mapa, que no és altra cosa que memòria, que vol dir vida. Temps acumulat aparentment immòbil però en perpètua evolució. Que no viu i que no és mort.

Igual que els líquids s’adapten a la forma del que troben al seu pas, el temps omple els espais i les coses amb una pell delicada i interpretable. Tot el passat acumulat en el present obert a la reinterpretació subtil o a la crítica provocadora, qualsevol prou útil. Les pedres parlen, com totes les coses callades i discretes, i diuen amb una fantàstica veu de catedral que no hi ha creació sense destrucció; que sovint el passat es destrueix en nom del futur; que hi ha espais que obliguen a la introspecció i al detall; que la fina pell de les coses, modelada per l’atzar, pot ser humitat fofa; que no hi ha vida sense temps; que el temps necessita ser registrat per l’art; que l’artista injecta futur en cossos plens de passat. I que el vell i el nou sempre es poden trobar, en aquell punt just en què tots dos evidencien que la seva victòria ha estat, i serà, sobreviure.

Anselm Ros